La direcció de Junts per Catalunya, encapçalada per Carles Puigdemont, ha decidit trencar el seu acord de suport al govern de Pedro Sánchez en una reunió a Perpinyà. La decisió, motivada per l’incompliment de compromisos clau com l’aplicació efectiva de la llei d’amnistia o l’oficialitat del català a la Unió Europea, ha estat ratificada per un 87% de la militància. Aquest suport gairebé unànime evidencia el fort lideratge de Puigdemont sobre un partit fet a la seva mida. No obstant això, la ruptura es produeix malgrat que les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) indiquen que els votants de Junts tenen una imatge favorable de Sánchez i aproven la seva gestió. El moviment estratègic també respon a la pressió electoral per l’ascens d’Aliança Catalana i la necessitat de mostrar resultats concrets.

Vuit anys després de la DUI, el moviment independentista català es troba en un estat de profunda desil·lusió i fragmentació, segons diverses veus influents del procés com Pilar Rahola, Ferran Requejo o Germà Bel. Aquests critiquen la manca de preparació, la divisió estratègica i la “hipocresia” dels partits, assenyalant que el moviment s’ha convertit en un “campi qui pugui”. Aquest context de frustració ha facilitat l’ascens de noves forces com Aliança Catalana, liderada per Sílvia Orriols. Tot i que la formació va entrar al Parlament amb la promesa de reactivar la DUI, la seva activitat parlamentària s’ha centrat gairebé exclusivament en un discurs islamòfob, deixant de banda la qüestió independentista. Analistes com Francesc-Marc Álvaro connecten directament aquests “discursos buits” i identitaris amb el “trauma” no resolt del 2017, evidenciant un canvi en les prioritats del debat polític català.