La dimissió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat Valenciana, forçada per la pressió social arran de la gestió de la DANA, ha obert una crisi política que evidencia la dependència del Partit Popular respecte a Vox. Mazón, que romandrà en funcions, ha evitat convocar eleccions, obligant el PP a pactar un successor amb l’extrema dreta, que ha de ser un diputat de les Corts Valencianes. Aquesta situació atorga un poder decisiu a Santiago Abascal i posa a prova el lideratge d’Alberto Núñez Feijóo. Internament, el PPCV es troba dividit entre la candidata preferida per Gènova, l’alcaldessa de València María José Català, i el secretari general autonòmic, Juanfran Pérez Llorca, qui compta amb el suport de les direccions provincials i és més acceptable per a Vox. Mentrestant, l’expresident Francisco Camps també maniobra per tornar a liderar el partit.

La dimissió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat Valenciana, forçada per la seva gestió de la DANA del 29 d’octubre, ha desencadenat una profunda crisi política i una lluita per la seva successió. Mentre la justícia investiga la seva actuació durant la catàstrofe, amb el focus posat en el dinar al restaurant El Ventorro i la citació del seu entorn proper per part d’un jutjat de Catarroja, dins del Partit Popular valencià s’ha format un bloc de líders provincials. Aquest grup, que inclou Vicente Mompó i Juanfran Pérez Llorca, maniobra per evitar una gestora imposada per la direcció nacional de Gènova i proposa Mompó com a futur candidat. Tanmateix, la clau per a la investidura d’un nou president la té Vox, que aprofitarà la seva posició de soci imprescindible per exigir més concessions ideològiques. Mentrestant, l’oposició, amb veus com Diana Morant i Joan Baldoví, considera la renúncia insuficient i reclama la convocatòria d’eleccions anticipades.