La política dels Estats Units cap a l’Iran, liderada per Donald Trump, ha augmentat dràsticament la tensió regional amb una estratègia erràtica i bel·ligerant. En només un mes, l’administració nord-americana ha passat de donar suport verbal als manifestants iranians, amb gestos com la gorra “Make Iran Great Again”, a una pressió militar directa centrada exclusivament en el programa nuclear iranià. Aquesta escalada s’ha materialitzat amb el desplegament d’un portaavions i diversos destructors al Pròxim Orient i l’amenaça d’atacs si Teheran no negocia. En aquest context crític, Turquia ha emergit com a mediadora per evitar un conflicte armat. El ministre d’Exteriors turc, Hakan Fidan, ha iniciat converses amb el seu homòleg iranià, Abbas Araghchi, i amb representants de Washington per facilitar una solució diplomàtica, tot i que l’Iran considera que encara no es donen les condicions per a una negociació justa.

L’acord de pau entre Israel i Hamàs, negociat per Qatar, Turquia i Egipte, posa fi a un període de profund aïllament internacional per a l’estat hebreu. Malgrat els seus èxits militars, el govern de Benjamin Netanyahu va enfrontar-se a una condemna global per la seva ofensiva a Gaza, considerada un genocidi per l’ONU, fet que va provocar que aliats històrics com el Regne Unit i França reconeguessin l’Estat palestí i que Alemanya suspengués la venda d’armes. La tensió amb els Estats Units va escalar quan Israel va ignorar les advertències sobre Rafah i va bombardejar Qatar durant les converses. Finalment, la pressió del president Donald Trump, que va forçar Netanyahu a disculpar-se, ha culminat en un alto el foc. Trump ha celebrat aquest pacte davant la Knesset com l’inici d’una “era daurada” per al Pròxim Orient.