L’escalada de tensió al Pròxim Orient ha culminat amb un atac militar conjunt dels Estats Units i Israel contra objectius estratègics a l’Iran, després del fracàs de les negociacions nuclears i un gran desplegament militar nord-americà a la zona, que inclou el portaavions Gerald R. Ford. El president Donald Trump ha confirmat l’operació “massiva”, justificant-la per eliminar “amenaces imminents” i fent una crida a la població iraniana a prendre el control del seu govern. L’Iran ha respost amb bombardejos sobre Tel Aviv i bases nord-americanes, qualificant l’ofensiva d’agressió. La comunitat internacional, incloent-hi la Unió Europea i l’ONU amb António Guterres, ha condemnat la violència i ha demanat una desescalada. A Espanya, el president Pedro Sánchez ha rebutjat l’acció unilateral, mentre que ministres com Ernest Urtasun l’han titllada d’il·legal.

Els Estats Units i Israel han llançat una operació militar conjunta per aire i mar contra l’Iran, amb l’objectiu declarat d’enderrocar el règim dels aiatol·làs. El president nord-americà, Donald Trump, ha anunciat “una gran operació de combat”, instant la Guàrdia Revolucionària a deposar les armes i la població a iniciar una revolució per assolir la seva llibertat. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha donat suport a l’ofensiva, anomenada “Rugit del Lleó”. Com a resposta, l’Iran ha llançat diverses onades de míssils balístics contra Israel i ha atacat bases militars nord-americanes a Qatar, Bahrain, Kuwait i els Emirats Àrabs Units. S’han registrat explosions a ciutats iranianes clau com Teheran. En l’àmbit internacional, el ministre espanyol José Manuel Albares ha demanat una desescalada i respecte al dret internacional.

La política dels Estats Units cap a l’Iran, liderada per Donald Trump, ha augmentat dràsticament la tensió regional amb una estratègia erràtica i bel·ligerant. En només un mes, l’administració nord-americana ha passat de donar suport verbal als manifestants iranians, amb gestos com la gorra “Make Iran Great Again”, a una pressió militar directa centrada exclusivament en el programa nuclear iranià. Aquesta escalada s’ha materialitzat amb el desplegament d’un portaavions i diversos destructors al Pròxim Orient i l’amenaça d’atacs si Teheran no negocia. En aquest context crític, Turquia ha emergit com a mediadora per evitar un conflicte armat. El ministre d’Exteriors turc, Hakan Fidan, ha iniciat converses amb el seu homòleg iranià, Abbas Araghchi, i amb representants de Washington per facilitar una solució diplomàtica, tot i que l’Iran considera que encara no es donen les condicions per a una negociació justa.

L’acord de pau entre Israel i Hamàs, negociat per Qatar, Turquia i Egipte, posa fi a un període de profund aïllament internacional per a l’estat hebreu. Malgrat els seus èxits militars, el govern de Benjamin Netanyahu va enfrontar-se a una condemna global per la seva ofensiva a Gaza, considerada un genocidi per l’ONU, fet que va provocar que aliats històrics com el Regne Unit i França reconeguessin l’Estat palestí i que Alemanya suspengués la venda d’armes. La tensió amb els Estats Units va escalar quan Israel va ignorar les advertències sobre Rafah i va bombardejar Qatar durant les converses. Finalment, la pressió del president Donald Trump, que va forçar Netanyahu a disculpar-se, ha culminat en un alto el foc. Trump ha celebrat aquest pacte davant la Knesset com l’inici d’una “era daurada” per al Pròxim Orient.